Ponència del Frank Capdet per la Plataforma “TV3 i Catalunya Ràdio són teves”

Ahir per la tarda en Frank Capdet va assistir en representació de l’AADPC a la presentació de la Plataforma “TV3 i Catalunya Ràdio són teves”, en defensa dels mitjans públics de comunicació, va compartir la taula amb, entre d’altres, el Josep Gifreu, catedràtic de Comunicació de la UPF, el Josep Maria Martí, degà del Col·legi de Periodistes, o amb els Secretaris Generals de CCOO i UGT de Catalunya. A l’acte varen assistir una cinquantena de persones, entre les quals els diputats d’Esquerra Anna Simó i Carmel Mòdol i el regidor Ricard Gomà, d’Iniciativa. Hi havia també un bon munt de mitjans de comunicació per donar cobertura a la presentació.

Aquí us transcrivim la seva ponència:

“Vull començar donant-vos les gràcies per ser aquí, especialment als membres de la Plataforma “TV3 i Catalunya Ràdio són teves”, perquè calia que algú organitzés aquesta defensa dels mitjans de comunicació públics i ells estan aquí, al peu del canó. I és que la desarticulació de l’Estat del Benestar és un fet, una ofensiva liberal posada en marxa per reforçar, sense embuts, la iniciativa privada de determinades grans empreses que s’han proposat que aquesta crisi sigui la gallina dels ous d’or per qui sàpiga aprofitar “l’oportunitat”, segons ens diuen. I a nosaltres, doncs, ens toca jugar el paper de l’enfadós, fer la dansa de la mosca collonera i insistir en la defensa de les consecucions que ens han procurat un parell de segles de pensament progressista i de lluites civil i social.

La cultura és generadora de cohesió social, d’empaties, de solidaritat entre col·lectius, d’esperit crític i de criteris i de valors. És per això que cal apostar perquè la cultura sigui també reconeguda i percebuda per la societat en general com una pota més de l’Estat del Benestar, al costat de l’educació, la salut, els serveis socials i assistencials. Però, per aconseguir-ho, cal la implicació clara i decidida de les institucions públiques, calen polítiques adreçades al foment d’aquesta visió. I cal potenciar els mitjans de comunicació públics com a eines cabdals de divulgació, de formació, d’educació social i cultural. Avui, a Catalunya, passa tot el contrari: assistim a la devaluació d’uns mitjans de comunicació propis i que són de tots. Però no podem obviar-ne les conseqüències.

Per començar, i malgrat l’insigne esforç que puguin fer els mitjans privats de comunicació al respecte, el tractament de la cultura (als informatius, per exemple) mai no podrà ser el mateix que es du a terme des dels mitjans públics. No podem esperar això per la senzilla raó que la cultura no sempre és rendible, i els mitjans privats es deuen, legítimament, als interessos dels seus propietaris. Sí, moltes vegades hem fet notar l’escassa presència de programes amb continguts estrictament culturals a les ràdios i televisions del país. Però avui cal reconèixer, precisament, la tasca de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya en aquest sentit, en un exercici de democratització de la cultura, de posta a disposició de la majoria. Fins i tot, per exemple, en el cas de l’òpera, una expressió cultural tradicionalment percebuda com d’èlits socials.

Però tampoc podem passar per alt la peculiaritat de Catalunya, un país amb dues cultures majoritàries, l’una més que l’altra, que fa encara més necessaris uns mitjans de comunicació públics i compromesos en reflectir una normalitat social i cultural que hi ha qui posa en qüestió. En aquest sentit, permeteu que, com a actor, destaqui la gran contribució dels dramàtics a la normalització cultural del país. Però no només a la normalització de la cultura catalana, sinó també de les altres cultures que han anat arribant, i a les quals, de mica en mica, els dramàtics els han anat aportant visibilitat, tot fent que la realitat social quedi reflectida a la ficció televisiva. Una ficció, per cert, que només es podia abordar des de la televisió pública: és impensable que la televisió privada a Catalunya pogués assumir una producció de ficció abundosa i substancial, com la que s’ha fet i amb els continguts amb els quals s’ha fet.

I, parlant d’aquesta ficció televisiva, deixeu que fantasiegi ara amb un aspecte molt concret que afecta directament l’imaginari de la ciutadania, però que ateny les dinàmiques més quotidianes, fins i tot domèstiques: us imagineu una societat catalana sense rieres, sense cors de la ciutat, sense polònies…? Hi ha qui diu que sense culebrots la televisió estaria millor, però jo vull recordar la tasca pedagògica que s’ha dut a terme a través dels guions dels culebrots catalans, amb uns personatges i situacions que han aconseguit canviar la sensibilitat de la societat catalana sobre temes quasi tabús o marginals fa trenta anys: l’homosexualitat, la immigració… I què dir sobre Polònia, si no que ens apropa el món de la política, tot fomentant-ne la visió crítica i promovent que el ciutadà es posicioni, a través de la sàtira, davant allò que s’esdevé a la res pública.

Doncs bé: l’escatiment de recursos de la televisió pública pot dur-la a la seva desaparició, començant pels dramàtics. No em vull posar apocalíptic, però us convido a fer una ullada al panorama dels nostres companys del sud i insulars. Les televisions autonòmiques valenciana i balear van començar per deixar de pagar els drets de comunicació pública a l’entitat de gestió dels intèrprets, el repartiment dels quals, sigui dit de passada, permet pal·liar sensiblement l’economia precària i inestable pròpia de la immensa majoria d’artistes professionals. Després, van continuar acumulant deute vers les productores, provocant retards en el pagament de les nòmines dels treballadors i incertesa respecte la continuïtat dels projectes. Finalment, Canal9 està produint un sol dramàtic, mentre que IB3 no compta ja amb cap espai de ficció a la seva programació. El pas següent és la liquidació dels mitjans públics o llur privatització, solucions finals que ja s’estan donant a d’altres autonomies.

No cal parlar de la manca de sensibilitat i de voluntat política dels governs valencià i balear pel manteniment d’unes televisions públiques que juguin a favor del panorama cultural que tenim en comú amb ells. Potser ells ja en tenen prou amb l’ens públic de Televisión Española. Però sí cal posar en evidència la manca de sensibilitat i de voluntat política del govern català per l’òptim manteniment d’uns mitjans de comunicació Nacionals, és a dir propis i públics”.

 Francisco Manuel Capdet Hernández

   Membre de la Junta Executiva de l’AADPC

Co-Secretari General d’OSAAEE

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s